No sé si la conversa d’ahir amb l’alcalde de Vidreres, en el retorn a Can Basté, va ser més surrealista per la seva capacitat de no mullar-se en res, malgrat que li plovia a bots i barrals, o per la normalitat amb què confirmava que hi havia nens a les grades, com si no fos cosa seva fer complir la llei que prohibeix la presència dels petits en aquesta mena d’espectacles.
Va ser una entrevista sense gaire sentit, on semblava que volia eliminar els correbous de les festes, o no, o potser sí, o vagin a saber, en funció de com ballava la música. Fins i tot va assegurar que no li agradava el maltracte animal, per bé que no ha tingut problemes a presidir els correbous d’enguany. Atès que, desgraciadament, hi ha diverses persones ferides a causa d’un bou espantat –una d’elles en estat crític–, es pot entendre el nerviosisme de l’alcalde, que ha de gestionar una situació que ha passat de festiva a dramàtica. I, en aquest punt, tot el suport al poble de Vidreres i a les persones que han resultat ferides. Un suport i una empatia que, tanmateix, no han d’impedir la necessària reflexió al voltant d’aquesta anomalia bàrbara que ens indigna i ens embruteix a tots. Els correbous, els bous ensogats, els bous embolats i tota la resta de festes que fan patir els animals fins al deliri són una maldat indiscutible, inacceptable i, sense cap mena de dubte, impossible de justificar.
I no s’hi val adduir tradicions, que en molts casos són de fa quatre dies –i a remolc de la pressió taurina–, ni catalanitat, perquè, per molta barretina que portin, la tortura als animals és, i només és, simple tortura. Un bou al qual li cremen les banyes mentre li posen foc o l’estiren brutalment amb cordes mentre la massa crida encantada pateix de la mateixa manera l’estiri un extremista de Vox o un patriota amb estelada. De manera que no, que no cerquem excuses, ni malabarismes dialèctics: a Catalunya hem acceptat i protegit legalment la barbàrie contra els animals. Vàrem quedar de perles quan el Parlament va prohibir les curses de braus: pioners en la defensa animal, dèiem cofois, i l’ànima republicana bategava de joia. Però les curses eren fàcils, perquè prohibir-les no feia perillar la poltrona d’alguns alcaldes nostrats del sud nostrat, a la nostrada Catalunya patriòtica. I així, dotats de l’art de l’encantament, vàrem fer veure que defensàvem els animals, però només amb la punteta, perquè allà on perillaven alguns vots vàrem empassar-nos la barbàrie, la tortura i la barretina senceres. La puta i la Ramoneta, en versió animalista.
Un bou torturat pateix igualment, el maltracti un extremista de Vox o un patriota amb estelada
És hora que acabi tota aquesta barbaritat i que, com a societat, demostrem una certa decència en el tracte als animals. Catalunya no es podrà mirar a la cara mentre permeti que un ésser viu pateixi horrors gratuïtament per tal d’alimentar els baixos instints d’una massa amorfa de gent quan perd la seva humanitat. Prou correbous. Prou tortura.
Pilar Rahola
